El transport públic també fa vacances

L’agost ha estat històricament un mes en què la major part de la població acostuma a fer vacances.

Però… tothom en fa? Evidentment, no.

Molta gent treballa en aquest mes. A més, com tot, els hàbits de vacances han canviat en els darrers anys:
marxar és més car i això pot influir en la durada, tot escurçant-la.

D’altra banda, des de fa anys, a l’esclat de la pandèmia, el transport públic de l’àrea de Barcelona ha experimentat un augment d’ús molt considerable.

Arribats a aquest punt, la pregunta és senzilla: per què l’oferta de transport públic al Vallès Oriental és tan baixa a l’agost?

La resposta, a priori, pot semblar simple ja que l’oferta i el disseny de la xarxa tampoc són gaire eficients i tampoc han patit modificacions significatives en els darrers 20 anys que donin resposta a aquests canvis.

Si fem una anàlisi en detall, surten dades força dramàtiques. D’entrada, a Granollers, capital comarcal, i la seva conurbació que sumen prop de 100.000 habitants veuen l’oferta de bus urbà reduïda a dos autobusos que fan les línies L1 i L20 amb freqüències de 60 minuts.

La majoria de les línies d’autobús interurbà perden la meitat o més dels seus serveis, tot deixant esperes superiors a 1 hora en la majoria de casos, com les línies Sant Fost-Sabadell o Montmeló-La Garriga. D’altres però, fins i tot deixen de circular,
com l’exprés.cat de Mollet o la Sant Celoni-Gualba.

En definitiva, el servei de transport que no desapareix es converteix en tot un esport de risc, ja que esperar fins a dues hores a temperatures superiors al 30 graus és tot un perill. I recordem que en molts casos l’estat de les parades no és altre que un simple senyal de banderola on no hi ha cap mena d’ombra ni tampoc un trist banc per fer la espera una mica més ‘còmode’.

Si ens fixem en els serveis ferroviaris, la situació no millora gaire. Mentre la R2N circula cada 30 minuts (excepte en dues petites franges en hora punta), la R3 circula 30, 60 o 90 minuts segons estació. La R8 manté els seus eterns 60 minuts. La resta de la xarxa de Rodalies (R1, R2S i R4) passa cada 15 minuts.

Però, tot això no és més que teoria. La realitat és encara més dura. Les incidències i retards a Rodalies són el pa de cada dia mentre que els busos interurbans sempre van tard amb horaris ajustadíssims i recorreguts lents i en alguns casos massa llargs.

Ja no parlem si cal fer transbordament: és missió impossible.

Qui vol haver de patir aquest calvari a diari? Evidentment, ningú.

Qui pot; defuig d’aquesta selva d’incidències, retard, calor i lentitud amb un competidor molt ferotge però que a les alçades que estem ens hauria de fer replantejar el model que tenim en l’actualitat, estem parlant ni més ni menys que del vehicle privat on és, a dia d’avui i fruit de les polítiques de mobilitat que s’han fet en els darrers 40 anys i encara es fan, l’única opció digne, viable i amb temps de viatge i comoditat raonables per desplaçar-se al Vallès.

De nou, sorgeix una pregunta. Per què els nostres governants (regidors, consellers comarcals, diputats provincials, autonòmics, nacionals, consellers de les àrees de mobilitat, etc.) no posen remei a aquesta situació perpètua en el temps?

La resposta comodí: el finançament (o sigui els diners).

Els nostres polítics no creuen en el transport públic. No en són usuaris. Ells mateixos són forçats a fer servir alternatives pel propi sistema. La visió d’aquest mode de transport és de funció gairebé marginal, per qui no té més remei.

Cal fer una aposta de veritat, girar la truita, i això implica donar resposta a qui treballa a l’agost, o va a l’hospital, o es mou per oci. Perquè és això: públic, per tothom.

Apostar-hi no vol dir augmentar freqüències, vol dir dur a terme tot un seguit d’actuacions per afavorir-lo, com redissenyar la xarxa, millorar els recorreguts o les parades. No funcionarem mai bé amb les mateixes línies i condicions de fa 50 anys.

Hi ha molta demanda potencial d’usuaris que ara es mouen en vehicle privat a captar a la nostra comarca. No cal anar gaire lluny per veure models d’èxit o trobar solucions per arribar a tot arreu, com poden ser els transport a demanda (TAD) per
arribar a tota la comarca.

Així doncs, ciutadania i la situació d’emèrgencia climàtica de qual tant se’n parla des d’algunes administracions mereixen que tots els agents implicats al transport posin fil a l’agulla i treballin de valent per donar la volta a la situació actual. En cas contrari, mai no tindrem alternativa al vehicle particular i viurem el col·lapse de l’actual sistema de mobilitat.

---