Reflexions d’un mandat estàtic i continuista
Tres anys després, el mandat de les grans promeses deixa enrere més pendents que avenços i una ciutadania cada cop més allunyada de la gestió municipal.
Ja fa més de tres anys, al juny del 2023, se celebrava el ple de constitució de la corporació municipal pel mandat 2023-2027.
Un mandat que el govern municipal que es va erigir aquell dia va plantejar que seria de grans projectes, d’avenç i de diàleg i participació ciutadana.
A hores d’ara, malauradament, d’aquelles grans intencions que sonaven atractives, refrescants i necessàries, ja podem dir que ha quedat ben poc. De fet, ni tan sols l’entrada a mig mandat de Mollet en Comú al govern municipal ha suposat un gran canvi, especialment en àmbits com la participació.
El que sí podem dir és que sembla que l’accessibilitat serà una de les poques qüestions que s’han abordat amb més contundència, gràcies al PP que ho va impulsar al ple i a la regidora Moya, que ho ha desenvolupat.
Tot i això, continuem tenint grans assignatures pendents. L’estampa habitual dels carrers de la ciutat és de sots a la calçada i panots aixecats, malgrat els titulars d’intervencions a la via pública. El nombre de queixes veïnals que rebem per aquests motius és desorbitat i més elevat que mai.
En aquest sentit, les dades de contractació pública no enganyen, aquest mandat s’ha licitat molt poca obra pública. L’any passat pràcticament no es va licitar res i l’Ajuntament té molts contractes sense adjudicar.
Tenim uns plans de reasfaltatge i voreres amb calendaris completament incomplerts des de fa 2 anys i ara han vist “màgicament una accelerada” que de ben segur no està relacionada amb cap data concreta. Quant trigarà l’Ajuntament a dir que és culpa de la burocràcia? En els darrers 15 anys la inversió en via pública ha estat molt baixa, quan és una de les obligacions bàsiques de qualsevol ajuntament.
Però el més important potser és pensar si aquests plans que s’han fet per pal·liar la situació són realment la solució que cal. Quin és el model urbà que volem? El que manté una concepció de l’espai públic de fa 50 anys o el que té en compte noves necessitats? Sovint sentim a parlar que Mollet viurà una nova transformació gràcies a nous plans urbanístics però, i què se’n fa de l’espai públic actual? La regeneració urbana no depèn necessàriament d’aquests plans.
Passa el mateix amb la línia 1 del bus urbà. Cada dia funciona pitjor però l’Ajuntament afirma als plens municipals que tot va bé i promet millores que no han arribat que figuren al Pla de Mobilitat Urbana Sostenible, aprovat aquest mandat.
I és que, si parlem, de coses que van malament i a pitjor cada dia, Ca n’Arimon és l’altra estrella protagonista. Un centre d’esports municipal que es va construir reduïnt la mida de les piscines a la mínima expressió i deixant un equipament completament infradimensionat i amb un manteniment que brilla per la seva absència, gràcies a un model de gestió de concessió que no ha funcionat gens bé en 25 anys. Goteres, paneroles, fusteries en mal estat i màquines velles, són la punta de llança d’aquest espai.
Què fara el govern municipal quan acabi la concessió el 2029, renovar el model sota una cortina de fum i retocs de maquillatge que pal·liaran el problema temporalment o afrontar el problema i apostar per una gestió diferent?
Per últim, la participació pública ha retrocedit fins a nivells mínims. Fer paradetes físiques puntuals mentre es retalla l’espai del Fil directe amb l’alcaldessa de la ràdio i el portal de participació web queda pràcticament oblidat no és un model que puguem recolzar.
Tornem a insistir, calen espais estables en el temps, amb seguiment periòdic i accessibles a tota la ciutadania. Per què és tan difícil si ja vam tenir una petita mostra amb els tallers de barri?
Potser, qui els va impulsar, ja no vol recordar de la seva existència.
El que tenim ben clar, és que després de tres anys de mandat hi ha hagut molt poc moviment, molt poca cooperació amb la ciutadania i ara, moltes presses per fer allò que porta pendent tres anys. Un model de gestió que no compartim.


Esto es lo que dice la ley en cuanto a accesibilidad en las ciudades o pueblos :
Ley de accesibilidad aplicable a los municipios
En Cataluña está vigente la Ley 13/2014,REPITO LEY VIGENTE DESDE 2014 HACE 16 AÑOS , de accesibilidad, complementada por el Código de Accesibilidad de Cataluña (Decreto 209/2023), en vigor desde marzo de 2024.
Los ayuntamientos tienen obligaciones concretas:
* Aplicar la normativa de accesibilidad en sus competencias.
* Elaborar, aprobar y ejecutar un Plan Municipal de Accesibilidad.
* Revisar y actualizar dicho plan.
* Identificar y eliminar progresivamente las barreras arquitectónicas.
* Destinar parte de su presupuesto anual a actuaciones de accesibilidad.
* Garantizar la accesibilidad en calles, plazas, parques, edificios públicos y otros espacios municipales.
El Código de Accesibilidad establece además que los espacios urbanos de uso público deben cumplir criterios de accesibilidad universal y que los proyectos urbanísticos y de obras no deberían aprobarse si incumplen las condiciones legales de accesibilidad.
No es que esté o estemos un poco cansados de “Las tretas” de nuestros consistorios, estamos cansados que se pasen la ley por el arco del triunfo, porque no pueden decir que la desconocen, al igual que todas las personas debemos conocer nuestras obligaciones como contribuyentes , también tenemos nuestros derechos y esta ley deja bien a las claras uno de nuestros derechos
Como persona minusválida que lleva un carrito para andar, tengo que ir con mucho cuidado, después de una caída, porque en la mayoría de las bajadas de las aceras, preparadas para persona con movilidad reducida, no coincide con el asfalto,y queda un pequeño hueco en el que, sino vas con cuidado, se clavan las ruedas del andador