Carbó, fruit de la mala gestió i la manca de coordinació del govern municipal.
Mollet del Vallès: quan la distància entre el discurs i la realitat esdevé insalvable
Parlar de l’estat actual de Mollet del Vallès des d’una perspectiva constructiva s’està convertint, malauradament, en un exercici cada cop més difícil. No pas per manca de voluntat, sinó per la sensació persistent de deixadesa que es respira als nostres carrers i voreres, i per l’absència d’una resposta proactiva davant de problemes que es repeteixen una vegada i una altra sense una solució real.
Les persones que treballem diàriament amb la ciutadania a través de canals de participació com Molletopina ho percebem amb claredat. Els inputs que ens arriben són, cada vegada més, les mateixes queixes: carrers en mal estat, voreres deteriorades, instàncies que no funcionen i respostes municipals que, quan arriben, poc o gens tenen a veure amb allò que s’ha sol·licitat.
El més preocupant no és només que els problemes persisteixin, sinó que no s’aprecia una millora després de l’arribada de Mireia Dionisio a l’alcaldia. I això costa de dir, perquè sempre hem reconegut i posat en valor la seva tasca anterior.
La participació ciutadana, lluny de reforçar-se, s’ha vist clarament minvada aquest darrer any. El programa “Fil directe amb l’alcaldessa” ha passat de celebrar-se quatre o cinc cops al mes —segons si el mes té quatre o cinc setmanes— a una única sessió mensual coincidint amb el dia del Ple Municipal. I, per acabar-ho d’adobar, en massa ocasions l’alcaldessa ni tan sols hi assisteix.
Aquest fet, per si sol, ja transmet un missatge clar a la ciutadania: l’escolta activa ha deixat de ser una prioritat.
A això s’hi afegeix el malestar de molts veïns i veïnes que ens traslladen que les peticions recollides a les carpes no obtenen resposta.
Tornem, malauradament, a una lògica que crèiem superada: “si em caus bé, t’atenc”. Una gestió percebuda com a partidista, de “amb mi o contra mi”, que trenca amb la idea d’un ajuntament al servei de tothom.
En aquest context convé recordar una idea fonamental: la comunicació no és només escoltar, és donar solució a un problema. Escoltar sense actuar genera frustració, desgast i desafecció. Respondre sense resoldre és, en molts casos, una manera de no comunicar. La ciutadania no demana grans discursos ni missatges ben elaborats; demana que, quan es detecta un problema, s’actuï amb diligència, coherència i respecte.
Comunicar no és dir que se’n pren nota, és demostrar amb fets que aquesta nota serveix per millorar la vida de la gent.
Un exemple clar d’aquesta distància entre l’anunci i la realitat el trobem en la posada en marxa de la Línia 2 del Bus Urbà, una reivindicació històrica i molt demandada pels veïns i veïnes de Mollet, en la qual, a més, hem participat activament. Cal reconèixer i posar en valor que finalment aquesta línia hagi vist la llum.
Ara bé, com podem fer un seguiment de l’evolució del servei de bus urbà amb totes les parts implicades i interessades? El consell sectorial de la mobilitat va desaparèixer ja fa més d’una dècada, com molts d’altres. S’ha recuperat el de la gent gran però, n’hi ha prou? El fet que només es recuperi un consell tan concret desmereix la resta de qüestions que afecten a tota la ciutadania de Mollet i dificulta molt la implicació del veïnat.
La realitat que es vol projectar a través de titulars amables i vídeos ben editats no es correspon amb el que es viu en el dia a dia. Quan algú discrepa o assenyala allò que no funciona, la resposta no és l’autocrítica, sinó el retret: “feu soroll”. Com si opinar, qüestionar o demanar explicacions fos una cosa negativa. I si aquest soroll no agrada, es bloquegen perfils o s’eliminen comentaris a xarxes socials com Instagram. Cal preguntar-se, doncs, on queda la llibertat d’expressió educada i respectuosa.
Des del nostre punt de vista, el problema no és només de l’alcaldessa, sinó de l’equip que ha format, un equip que transmet poca vocació de servei públic. No es pot ser alcaldessa i pretendre que hi hagi dotze “Mireies” si no es comparteix una mateixa manera d’entendre la política des de la proximitat i l’empatia. En aquest context, creiem just salvar d’aquesta dinàmica la regidora Mari Carmen Moya i, almenys en la primera part de la legislatura, la regidora Noa Monràs. Però la sensació general és que la situació se li ha escapat de les mans a l’alcaldessa, i així ho perceben molts ciutadans i ciutadanes.
Hi ha, a més, un element que no passa desapercebut per a la ciutadania. Aquells que fa uns anys enviaven carbó a l’equip de govern per promeses incomplertes, per problemes que no es resolien o per una gestió que consideraven allunyada del carrer, avui formen part del govern municipal. I la paradoxa és evident: ara són ells qui, per una gran part de la ciutadania, estan rebent aquest mateix carbó. La memòria col·lectiva existeix i la vara de mesurar hauria de ser la mateixa quan es governa que quan s’és a l’oposició.
Resulta especialment decebedor recordar aquell missatge que la Mireia repetia sovint: “encara que no em votis, t’atendré igual”. Avui, per a massa gent, aquestes paraules sonen buides. Si ets dins del seu cercle, tot flueix; si no, el camí s’omple de silencis, respostes genèriques i portes tancades.
Mentrestant, la ciutat continua empitjorant. Plans d’asfaltatge que no es compleixen, pedaços mal executats i materials que deixen en evidència que alguna cosa no funciona. I davant de tot això, una incapacitat preocupant per acceptar les crítiques i aprendre’n.
Mollet del Vallès mereix una gestió propera, empàtica i valenta, capaç d’escoltar, però sobretot capaç de resoldre. Perquè governar no és només comunicar bé, és donar solucions reals. I avui, massa veïns i veïnes senten que aquesta resposta no arriba.
#MolletOpina
